Cuántos interesantes se han interesado:

divendres, 30 de setembre del 2011

#T'adones

I t'adones que cada cop que en mires les fotos, o els videos, o tanques els ulls i recordes aquells instants, cada cop que ho fas, se'n fa una espurna a l'estòmag. Notes aquelles pessigolles que pugen fins la boca recorrent tota la gola i acabant a la punta de la llengua. Tens ganes de riure, de repetir, somrius i tornes a tancar els ulls. Ho vols. Ho necessites, necessites estar allà de nou, necessites repetir, necessites sentir-ho altra vegada, necessites la teva gent, els teus moments, sentir que tot anirà bé, que tot va bé. Vols saber que no et perdràs, que no estaràs sol. I tornes a recordar aquells moments, i altra cop l'espurna. Les formiguetes. Vols estar amb elles, ells. I en aquest moment t'adones de que no fas res llegint aquest text
No cal que els truquis cridant que tens ganes d'ells, de veure'ls, de parlar-los-hi, de festa i riures. No cal perquè ho saben. Saben qui ets i quan estàs, així que ara et quedaràs a la cadira tancant els ulls cada dos per tres, i pensant: 'sóc afortunat' i deixan-te emportar per les formiguetes, l'espurna i les pessigolles.

dimecres, 27 de juliol del 2011

#Improvisación

Para qué engañarnos, no vas a conseguir nada si andas buscando algo que ni si quiera sabes si existe o qué. No puedes ir pidiendo a la vida cosas que no te va a dar. Hay que adaptarse, improvisar a lo que venga. 'Quiero querer'. Vale, y yo quiero un pony. No vas a tener todo lo que pidas. No tienes que buscar, tienes que dejar que te encuentren. Debes dejar que la vida te sorprenda, estar preparado a todo lo que pueda venir.
Nacemos para improvisar. La gente que planea las cosas, nunca consigue lo que realmente desea. Adaptación, improvisación.Vida.

diumenge, 29 de maig del 2011

#Cuando intentas decir algo y no sabes cómo, y acabas diciendo la verdad entre bromas.

-Déjalo…Nunca lo entenderás.
-¿Que lo deje? ¿Que deje que , mi , esté mal, por culpa de algo, o alguien, que no conozco, que apenas tengo claro si es bueno o malo?¿que deje estar que llores cada noche, que me llames y las llamadas duren cincuenta minutos de sollozos, ni una sola palabra en toda la llamada? No me lo dirás en serio…
-Pues claro que lo digo en serio. No lo entenderías.
-Vale, ahora déjalo tú. Puede que no lo entienda, pero voy a intentarlo, no dejaré que estés…así. Nunca. Que eres mi mejor amiga, no voy a dejar que lo pases mal por nada en el mundo. Eres como mi hermanita pequeña, nunca dejaré que te pase nada malo.
-Ese es el problema.
-¿Cómo?
-Ves? No lo entiendes.
-Explícate y me esforzaré, lo prometo.
-No quiero ser tu hermana pequeña.
-¿Por qué?
-Porque estoy locamente enamorada de ti desde hace mucho, muchísimo tiempo.
-¿Qué me estás diciendo?
-Jaja, nada. Casi te lo crees, eh?
-Uff, casi me da algo, porque por un momento he pensado que podríamos ser felices juntos, ya que me encantas.

dimecres, 18 de maig del 2011

#Ella

-Es la mejor.
-¿Sí? Descríbemela…
-Es una chica estupenda. A cada cosa que dice te da que pensar, y a la vez te hace reír, con su magnífica sonrisa, con sus dientes grandes y blancos. Sus mofletes  se le medio sonrojan, sus ojos que brillan un azul intenso a cualquier hora del día. Y su cabello castaño, que se ondula al viento, que forma rizos de vez en cuando y que deja caer alguna que otra mecha clarita. Que te escucha cuando más lo necesitas y que con solo una mirada ya sabe qué vas a decir, qué piensas o qué te pasa. Sabe que tiene que decir y como. Y es buena persona, es hippie,¿ te lo he dicho?
-¿Hippie? No, no me lo habías mencionado.
- Pues lo es. Además de luchar por los suyos, lucha por los demás, por los animales, por nuestro planeta.
-Vamos, que tiene buenas intenciones.
-¡Y tan buenas! Es una de mis mejores amigas.
-¡Vaya! No me estraña, debería conocerla algún dia.
-Sí, deberías. Un día te la presento, seguro que te cae genial. Además es muy guapa y siempre que salimos reímos un montón (por el tema de ligar y eso).
-Suena genial.
-Lo es. Como ella.




(FELICITATS GISELA!)

dilluns, 16 de maig del 2011

#Descríbeme un color

-Descríbeme el color verde.- susurró, mirándolo a los ojos
-Bf, difícil, eh?
-Ya sabes, me gusta retarte.- dijo ella con una sonrisa picarona.
-Vale, veamos. Es un color pacífico, tranquilo. Que transmite calma. Y vida. Es el color del bosque, de la selva, de los prados, de las hojas en verano, de la lechuga en la ensalada, de las plantas del jardín. El color de la vida, de la naturaleza, de los árboles, de la esperanza, de la calma, de la quietud y del movimiento a la vez. El color de los esperanzados, de los vivos, de los ecologistas, de los amantes de la naturaleza...Hay verde esmeralda, verde césped, verde chillón, verde lima, verde amazonas...
-Y nunca dirás lo que yo espero.
-¿eh? ¿El qué?
-El verde . El que me atrapó en tus ojos. Y aún estoy ahí. Esperando a que me rescates.

diumenge, 15 de maig del 2011

#Nadie nos avisa sobre la vida

Querido quienseas:

-Primero de todo, escribo esto para dejar claras mis sensaciones y sentimientos, ya que si me pongo a pensar en ello me lio yo sola.-
 
Cuando nacemos, nadie nos dice que la vida es dura, sólo que vale la pena vivirla. 
Sobre todo, no intentes controlar tu futuro, no sabes que te depara el día de mañana pero sea lo que sea te va a sorprender ¿Por qué? Porqué cada día es un día nuevo, nunca vivido, por estrenar, y es todo tuyo. Todo lo que pueda pasar es de tu responsabilidad, de tu propiedad, y tú, sólo tú puedes controlarlo. Es una tontería culpar a Dios o a cualquier fuerza sobrenatural, que ni siquiera sabes si está ahí o no, sobre algo que no sabes si ha estado culpa de alguien o no, o si simplemente tenía que pasar así.
Personalmente voto por lo segundo; todo lo que pasa, pasa porque tiene que pasar. Es así, no le des más vueltas. La vida está regida por épocas. Épocas buenas y épocas malas. Puede que te mueras en una época mala, o en una buena. Puede que crezcas en una mala, y luego pases por una buena. Pero eso no debe cambiarte a ti. Porque  lo que pasa no te hace, te ayuda a hacerte, a crecer como persona, o no crecer, a mejorar o a empeorar, pero siempre serás tú y tus virtudes, y tú y tus defectos.

dilluns, 9 de maig del 2011

Pot ser que això t'ho pensis uns quants cops abans de contestar-me, que fins i tot dubtis si fer-ho. Però creu-me, que contestant una paraula sense sentit no guanyem res. Per fer això millor no contestis. Mentida, desitjo que em contestis, ni que sigui una paraula sense sentit de les nostres, de les que et deia abans. Desitjo que t'apropis a mi (més) i em diguis tot allò que sempre he desitjat sentir dels teus llavis. Desitjo que em llegeixis el pensament i em facis sentir la noia més afortunada del món. Però només uns segons, ja que la perfecció cansa.
Quan m'hagi adonat de que et tinc, de que ets el millor que m'ha passat, que ja no calq ue lluiti per tu, ja no et voldré. Perquè seràs un més que podria tenir. I no vull que passi això. Fes-me lluitar dia a dia per necessitar-te cada cop més, que no mori aquesta flama que em fa mantenir viva.
Finalment, no facis cas del que t'he dit al principi; jo puc desitjar moltes coses, però a vegades no han de passar.

No em facis sentir única al món, ni la més afortunada, no vull.

#lo último que debemos perder es la sonrisa

I és que aquestes coses passen, ja ho deia Freud, o Einstein, o qualsevol persona mundialment coneguda i intel·lectualment valorada (que sé que si posem intel·ligents pel mig, la cosa guanya interès). Aquestes coses tant maques que penses dels teus amics, pares, germans o fins i tot parelles, aquestes són les coses que fan la vida. Els petits detalls que fan la vida. Que un dia et diguin un t'estimo inesperat, fa la vida. Que et recordin lo important que ets pels teus amics, fa la vida. O fins i tot mirar al cel i pensar: joder, què afortunada que sóc, quina vida m'ha tocat! I després tancar els ulls i pensar... Gràcies! Gràcies per fer la meva vida, el meu dia a dia molt millor. Però jolin (jolin, per no dir joder, que es repeteix molt al final, entens?) aquestes cursilades no són pròpies de mi. Ja. I què? Aquestes coses passen! Que m'estimi als meus, no vol dir que no sigui original! Joder (ja hi som), no vull ser original! (bé...els que em coneixen saben que sí que vull) solament vull recordar als meus millors amics, a la mama, i de més, que els estimo! I és que ja ho deia Freud, o Einstein, que aquestes coses passen. Mare meva (hola mama) quin embolic de nota (ho sé, en sóc conscient)! I he escrit això, avui, perquè he d'aprofitar que avui (en realitat cada dia, en cada moment) em sento afortunada, molt, moltíssim!I és que aquestes coses passen (només a vegades).

dimarts, 3 de maig del 2011

#2 Felicitat

Us contaré una anècdota. L’altre dia anava pel carrer amb dos bones amistats. I de l’avorriment (l’avorriment molts cops es font de felicitats inesperades) vam acabar dient que no podíem parar de caminar, un joc inventat. Ens vam fer la Rambla uns quatre cops, i el que vam riure és immesurable. Em diràs: bah, és felicitat instantània, no compta. No, senyor. És la que més fa, la que més afecta a la forma de viure. A més, al ser una forma inesperada de riure, per molt que sols fossin unes hores, a mi em va fer feliç. Em va fer estimar més a aquestes dues persones, em va fer valorar-les, pensar en què faria jo si no les tingués. Segurament trobaria la felicitat d’alguna altra manera, diràs. Però estic segura de que aquella felicitat, la que en aquell moment em va fer estimar, la que em va fer valorar les persones, la vida, la seva i la meva, segurament aquella felicitat no l’hagués trobat de cap altra manera. Perquè tot el que passa és únic, solament es viu un cop. Cada dia el viuràs només una vegada a la vida. Sé perfectament que aquell joc no el tornaré a jugar mai, mai més. Saps per què? Perquè aquell joc només em podia fer feliç una vegada a la vida, i va ser aquell dia. El dia que m’avorria pel carrer amb dos amics.

#1 Felicitat

Saps què en penso d’això? De ser feliç? Que la felicitat és una forma de vida. No només un estat d’ànim, molt més que això. Ser feliç es resumeix en tres paraules: viure la vida. Que necessites que et mimin? Doncs mima, l’univers conspirarà per a que a tu et torni, i triplicat, a ser possible. Que necessites que t’estimin? Estima. Que t’abracin? Abraça. Que et parlin? Parla.
La felicitat es basa en actuar, no en esperar. Cada dia fes alguna cosa de profit. Que et vingui de gust, o simplement perquè sí. Simplement fes-ho. Però cada dia, eh. Perquè si una cosa et ve de gust en un moment, potser més tard ja no torna a venir-te de gust. Potser se’n va. I aquell moment en el que podries haver complert un desig, el malgastes. Perquè la felicitat es basa en desitjos. No en desitjos de l’estil ‘vull ser milionari’ o ‘vull una casa’, ‘un cotxe’ o què sé jo. La felicitat es basa en desitjos senzills. Un gelat, una abraçada, riure, una mirada, que et somriguin pel carrer, o anar a l’altra punta de la ciutat sense poder parar. Els desitjos que tens al dia a dia són els que més t’ompliran. Jo, personalment, penso que la felicitat no té secret, sinó que cadascú li troba una forma de fer-la i trobar-la. Però ara et preguntes, llavors per a què escrius això? Si cadascú la pot trobar a la seva manera. Doncs molt fàcil, jo he trobat la meva manera de ser feliç, i vull que la gent sàpiga com l’he trobada. Ho pensis o no, això podria ajudar a molta gent a trobar la seva pròpia, per molt rar i estrany que et sembli, per moltes voltes que li donis, jo he trobat la meva felicitat així, i vull que la gent s’adoni de que no és difícil, gens, trobar-la. Perquè la felicitat -ara parlo de la meva pròpia- es basa en jocs. En tenir amics, en abraçades (sobretot abraçades) i somriures.

diumenge, 1 de maig del 2011

# Te avisé.

Venga ya. Ahora no me vengas con esas. Yo no soy quien para decirte qué hacer o cómo hacerlo, pero, tío, ¿qué haces con tu vida? ¿Qué coño haces? Y, encima, la culpa es mía, ¿sabes? Pues no, señor. No me da la gana. Espero que cada vez que cojas un vaso de plástico, de los grandes, de los de cubata, y te bebas una mezcla que no sabes qué lleva, dulce, que el tío que te la ha dado, del cual no recuerdas su nombre, y apenas su cara, te ha dicho que es más Fanta que otra cosa, y que, aunque tú sepas que no es verdad, te lo bebas igual, después de fumarte el más grande de los más grandes y te pille un chungo, un chungo chungo, espero, sinceramente, que entonces pienses en mí. En la cantidad de veces que te he dicho que vayas con cuidado, la de veces que te he dicho que no te pases, que no debería decírtelo porqué tu deberías saber lo que pasa en estos casos. Hay otras formas de superar tus depresiones, en las cuales no se incluye ningún tipo de droga. No sé, chico. Escuchar AC/DC hasta que te sepas sus letras de memoria; llorar con la triste compañía de James Blunt o deprimirte más con las tristes letras de Álex Ubago.
Yo ya lo siento, pero debo decirte que, yo, ya te avisé.

# Casi.

Casi me creo esa frase. Ese tequiero. Uno más entre muchos, pero quizás el que menos me ha costado no-creer. El que más me ha gustado oír. Ui, esto último te descoloca, ¿verdad? Por qué me iba a gustar, ¿si no es verdad? Pues muy fácil, porqué así he sabido que me mientes, que nos mentíamos y que no por intentar ser mejores personas nos lo vamos a creer. Siempre he sabido que escondías algo, fácil de saber por mi parte, difícil de ocultar por la tuya. Dime, ¿por qué estabas conmigo, entonces? Si no era verdad, y los dos lo sabíamos. ¿Intentaste salvarnos de un abismo infernal, de meses pasándolo mal, inventándote un tequiero que nunca existió? ¿Sabes? A mí siempre me has parecido majo, buen chico, pero creéme, inventado tequieros no vamos a ninguna parte. Ese tequiero solucionó el resto, una excusa. La excusa perfecta para dejarlo, sin pasarlo más mal. Porqué a mi me dio la impresión de que estabas conmigo por compasión. Y, no sé si lo notaste, pero lo mío sí que era compasión. ¿Qué coño hacía yo contigo? Paf. NADA. Porque de verdad -y la verdad a veces duele, cuesta de creer- que nunca significamos nada el uno para el otro. Por eso ese casi. Casi me lo creo.