#Sobre aquelles nits de febrer.

M’assec al sofà cansada. Bé, més aviat, m’hi tiro, descuidada i deixant anar tot el meu pes a l’aire. Tanco els ulls només entrar en contacte amb els coixins, i respiro ben fort. Un dia més. O un dia menys. Depèn de com m’ho miri. Ha estat productiu, per una part. Hores de biblioteca per una banda, hores de bar per l’altra. Què dic? Tot és productiu. El meu dia a dia sense la cultura de bar, a la facultat de lletres, on realment no se m’hi ha perdut res més que les ganes d’estudiar, no seria tan fàcilment suportable com ho és ara.

Noto que un pes s’està acomodant a la meva panxa. És ell, oh, l’únic home de la meva vida que mai em replicarà el que li digui. Que la única cosa que em demanarà serà menjar i carícies mentre ronroneja arrepenjat en les meves cames. El meu molt més que adorable gatet. L’acaricio. Em tranquil•litza sentir la vibració que desprèn contagiant-se al meu cos. Ell sí que m’estima. O això vull pensar. Ja veurem com avança tot, en parlarem quan ja tingui els 72 gats en una casa perduda al bell mig de la muntanya navarresa, on viuré sola i boja i espantaré els ocells cridant-li, amb un bastó a la mà, al cel. Però això és un altre tema.

Els dies últimament se’m fan llargs i monòtons, i tot i així, els divendres en un obrir i tancar d’ulls tornen a estar a les meves mans. De sobte sona el mòbil. Torna a ser un maleït whats dels grups aquests de gent que només parla per dir marranades o per posar-se al dia del futbol. No obstant, decideixo opinar sobre la última frase, que m’ha fet somriure.

M’aixeco del sofà i em dirigeixo a la cuina. Xocolata, oh, sí, sisplau. La necessito. Diuen que és tan bona pels ànims... I fa ja com un mes que, simplement, no en tinc, d’ànims. Han passat moltes coses, algunes poques de bones, altres de terribles. Les pèrdues mai són fàcils d’assimilar, i menys si són a distància.

Arrenco dos quadradets de xocolata, que encara no sé com coi es diuen en català, però ara mateix m’és absolutament igual. Com tot. Engego el portàtil i más de lo mismo. Sèrie, sopar i a dormir a les tantes, havent parlat per Facebook o Whatsapp amb algunes personetes especials que tinc a la meva vida, i que no veig en el meu dia a dia.

Me la pela, me la pela, me la pela. Estopa de fons. Mai m’havien agradat. Com canvien les coses. I ara arriba, és l’hora.

Cada dia igual.

Arriba un moment, al final del dia, que tinc una emoció extranya al cos. És ben rara. No l’entenc i fa poc que la tinc.

És un desig, molt fort, fortíssim. Em ve de sobte, entre les 23.58 i les 00.35 de cada nit. Desig. Molt potent. Però, desig de què?

Desig d’un canvi. Un canvi gran. Fort. Com seria, per exemple, acomplir el somni de mudar-me, d’una vegada, a Barcelona. O de tornar a sentir coses que fa anys vaig sentir i ara enyoro. Desig de rapar-me al zero. O de donar tota la meva roba i fer un canvi total d’armari. De fugir lluny de casa meva, sola. I penseu, si ja quasi vius sola, per a què més soledat? No ho sé. Desig de deixar la carrera i fotre’m a estudiar les putes Belles Arts, que m’hagués agradat des d’un principi! Desig d’acabar d’estudiar, que comenci l’estiu, o de descobrir un festival nou al cul del món i fer un viatge ben lluny. Desig de gastar-me els meus estalvis, perquè no són més que això. Estalvis. Tinc ganes de començar de zero, de deixar enrere el passat. D’oblidar records que em provoquen insomnis plens de pensaments, de recordar-ne d’altres que m’ajuden a dormir tan bé. Desig, desig, desig. I és que, no us heu fixat? Que sempre estem desitjant i desitjant. Volent. I mai aconseguim, perquè no ho intentem prou. Perquè pensem això. És només un desig, un somni. I si no? I si simplement és perquè no ho has intentat? I ja ho deien. L’impossible només triga una mica més. I nosaltres, enlloc de  perseguir, buscar i trobar, complir...nosaltres no, naltrus només desitgem. Mirem a l'infinit i suspirem imaginant "com seria".

1.27. A dormir. Demà serà un altre dia, i, vés a saber, potser demà intento, persegueixo, busco i trobo, i finalment compleixo. Potser demà. Demà...Demà em llevaré amb els camals mullats, amb un bon somriure, una dutxa-despertador, i un cafè que em faci deixar de desitjar tornar al llit i no despertar mai. Demà intentaré, perseguiré, gastaré hores al bar, que no és ni de la meva facultat, i cantaré, dins la meva ment alguna cançó d'aquelles que t'anima el dia. Demà acabaré aquell treball, i començaré a estudiar l'altre tema de ciències dels materials. Demà seré la meva millor versió de jo mateixa. Demà em menjaré el món a petites mossegades, poc a poc i amb paciència. Demà començo. Demà. Avui ja no. Avui a somiar.


PD: FOTOS DEL FEBRER DE 2012, A LA PLATJA DEL MIRACLE.