Va posar-se la mà a
la butxaca i en va treure una pipa. Amb tota la naturalitat del món, tragué de l’altra butxaca una mena
d’encenedor amb forma arrodonida. A la punta tenia un cercle
foradat. L’apropà a la cassoleta de la pipa i va fer un gest
estrany, difícil de definir, irrellevant al cap i a la fi, i començà a
parlar un cop encès l’artilugi.
-La vida és dura –va fer una pausa i
va xuclar de la pipa-. Però es pot tornar fàcil si tenim present a
Bobby McFerrin cada dia.
Per la meva sorpresa, i la de tots els
presents, la pipa treia bombolles de fum. Un nen juganer que estava
assegut a la primera fila de seients va córrer darrere d’una de
les bombolles i la petà. Va sortir fum de colors.
-Recordem també al Timón i Pumba i el
seu famós Hakuna Matata.
Amb tan poques paraules semblava que
tots l’enteníem, cada vegada més somriures inundaven la sala.
Seguia fent calades a la pipa. Centenes de bombolletes es passejaven
entre nosaltres.
-I no hauriem
d’oblidar el clàssic Three little birds.
L’audiència cada vegada més
commoguda d’escoltar noms coneguts, d’entendre la filosofia de la
vida amb noms aparentment comuns, començà aplaudir. Primer eren sols uns pocs. M’atreviria a dir que només eren una parella asseguda
cap al fons de la sala.
-Les preocupacions no ens haurien de
preocupar. Si un problema té solució, preocupar-se està de més
–va fer una última calada a la pipa i la deixà damunt la tauleta
alta que tenia al costat del tamboret-. I si no en té, preocupar-se
és la tonteria més gran del món.
Ja quasi no se l’escoltava de l’eco
dels aplaudiments. La gent s’aixecava de les cadires i aplaudien
emocionats. Fins i tot vaig veure alguna llàgrima. Aquella noia
sabia què era viure. I ens n’havia ensenyat amb
quatre frases i un gest amb un objecte pràcticament màgic. La
imatge de la sala plena de bombolles i oients; bombolles de fum
esclatant i oients aplaudint. Ara la que plorava era la noia. I reia
a la vegada. Era feliç i sabia ser-ho. I ho havia compartit.
La que riu i plora ara sóc jo. Només
em falta una pipa de bombolles de fum i una sala plena de gent que
m’escolti.
PD: FOTOS DEL FEBRER DE 2011, AL JARDÍ DE CASA.
